ARA QUE TINC VINT ANYS!

Sí, aquest darrer any he fet vint anys; vaig començar a sortir amb el mateix nom de capçalera, però amb una funció diferent. De fet, era la qui dins el context immediat informava i divulgava, encartada en un dels diaris locals, sobre els esdeveniments del Centre d'Art Contemporani Espais, aquest centre que acabava d'obrir les seves portes a la ciutat de Girona; i també sobre algunes de les activitats que van tenir lloc en aquell moment entorn de l'art i la cultura contemporània catalana en general. Així vaig començar el meu periple i vaig participar de l'eufòria del finals dels anys vuitanta. Era una manera de crear context en un espai perifèric.

Després de les eufòries, molts del fets esdevinguts se'ns dibuixen ara com a "miratge" d'una realitat empallegada d'un accés accelerat a una modernitat, d'altra banda molt esperada i que va derivar cap a una cultura cada volta més mercantilitzada, en què l'art -i sobretot l'art contemporani- donava glamour i es transformava en una bona opció de futur. Amb els grans esdeveniments que van empènyer el país a jugar un paper internacional (els Jocs Olímpics de Barcelona i L'Exposició Universal de Sevilla, ambdós esdevinguts l'any 1992) va arribar el moment de la crisi, de la reflexió, i vam continuar i vam repensar. Canvis de format i de contingut; primers passos de cara a un treball més reflexiu de creació de discurs i d'opinió que va anar prenent forma fins arribar al format actual, més auster en el disseny i de tacte ben allunyat del paper couché.

En el curs d'aquests vint anys, he vist un moment d'eclosió de les revistes d'art a l'Estat espanyol; però l'aparició de galeries i agents vinculats en la transacció en art, la consolidació d'ARCO, l'explosió universitària i el desbordament de la facultats de Belles Arts i el creixement en moltes de les ciutats del l'Estat de centres i museus dedicats a la divulgació, conservació... de l'art contemporani constitueixen, en efecte, una important cartografia d'acrònims que en alguns casos han estat l'excusa per regenerar barris i edificis, però que en aquests moments, alguns, tenen problemes importants per mantenir alguna cos viva en la seva entranya.

Durant aquests vint anys, he constatat que ben poca cosa s'ha legislat en el terreny polític per treballar des d'un espai transparent de mecenatge. Tampoc he observat unes polítiques realment coherents en desenvolupament cultural, ni una enteresa important en relació al fet de com s'hauria de repensar el mitjà de divulgació, el pas del paper al píxel i l'aparició d'un nou entorn com és Internet, el qual desdibuixa els límits de sempre entre centre i perifèria i en dibuixa uns altres de diferents. Em preocupa el fet evident que l'escola i la universitat es vagin separant de manera progressiva de l'arena en la qual té lloc la batalla de l'art, i el fet també que les múltiples reformes que s'han anat duent a terme en els diferents trams de l'ensenyament artístic portin a un espai cada volta més desdibuixat i anacrònic, que es veu reflectit en els seus currículums de formació; i, encara més, com arriba a costar que les estructures siguin capaces d'articular un discurs crític propi des d'una posició subalterna, per tal com, veiem, massa sovint, que acaben rendides a les maneres de la cultura de l'espectacle de consum ràpid i repetitiu.

Ara, amb aquests vint anys d'experiència i una motxilla plena a l'esquena, arribo a un nou moment d'incertesa. I no és pas el primer: caldrà veure com es pot resoldre tot plegat, si és que efectivament es pot resoldre. Amb tot, no puc deixar de donar-vos les gràcies, a tots vosaltres, que des de les múltiples i diferents tasques heu estat implicats en el projecte i heu fet possible que hagi pogut complir els meus -i vostres!- vint anys. Felicitats!