Editorial: VERTICAL versus HORITZONTAL. Manca una bona gestió d'allò públic?

El subtítol d'aquest editorial reflecteix una opinió cada vegada més estesa i compartida derivada de la valoració de les accions que s'emprenen en el terreny d'allò públic. Com qualsevol altre sector, la cultura és un dels protagonistes d'aquests afers.

Fa aproximadament quatre anys, des de la darrera legislatura autonòmica, es va començar a parlar de la reforma del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Els primeres debats dibuixaven grans interrogants i es va començar a treballar en el projecte per a la constitució d'un futur Consell de les Arts. Per assolir aquestes fites, la llavors consellera de Cultura, Caterina Mieres, va encarregar a Josep Maria Bricall la redacció d'un document que marqués les fites, límits i funcions d'aquest futurible Consell. D'aquesta manera, es va constituir l'oficina del Comissionat per al Consell de la Cultura i de les Arts, que va presentar un primer document, el març del 2005. Un moment presidit per la plena crisi del govern Maragall. Un temps més tard, el recent nomenat conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va presentar la proposta de Llei. El Parlament, com acostuma a ser habitual, va fer-hi modificacions. Uns canvis que, d'altra banda, els ha tornat a presentar l'actual conseller Joan Manuel Tresserras (parlem, entre altres coses, de la reducció dels membres que han de constituir el futur Consell). Paral·lelament, la Plataforma per a un Consell de les Arts (un conglomerat d'associacions de tots els sectors culturals) ha treballat de manera regular i dels seus plenaris n'han sortit esmenes i el començ, el febrer del 2007, de les votacions per elaborar la llista definitiva per tal de proposar-la al President de la Generalitat, que és a qui correspon l'elecció i nomenament dels membres del Consell. Bé, i aquí ens trobem sense un gran debat públic i a punt de posar en marxa (es pretén que el Consell de les Arts quedi constituït el gener del 2008) una de les institucions que pensem que pot fer canviar -esperem que positivament- l'acció de la nostra administració pública en el terreny de la cultura.

Després de la llarga trajectòria d'esdeveniments que hem descrit breument, el procés arriba a la recta final, tot i que ja s'ha fet sentir alguna veu expressant uns dubtes en relació a la manera d'aplicar el procés d'elecció dels hipotètics membres del Consell de les Arts -cosa que va lligada a una certa preocupació enfront de l'aplicació d'algunes possibles restriccions-, és de poca magnitud el debat que, de moment, aquest tema ha suscitat.

És important que aquesta nova institució que ben aviat, si tot va bé, es posarà en funcionament no s'instal·li en la doble moral en què s'instal·len moltes de les iniciatives que tenen lloc en l'actual estructura social i que es mantingui viva i amb capacitat crítica per tal d'esmenar possibles errors que es desviïn de la filosofia inicial del projecte. Preservar aquest esperit resulta fonamental, sobretot en una nova institució que té com a principal objectiu transformar una estructura que fins ara es recorria en vertical per tal de traçar en un futur immediat un recorregut en què hi predominin les línies de treball i relació en horitzontal. En concret, això significa crear vies de diàleg sòlides entre tots els interlocutors del món cultural. També és essencial que hi hagi, especialment per part dels sectors més poderosos de l'àmbit cultural -aquells que tenen una indústria al darrere-, mostres de generositat i de comprensió. És a dir, que en nom d'una visió quantitativa dels públics no es deixin de banda els projectes que encarnen el risc fonamental que tota cultura viva i emergent necessita. Suposem que això no passarà, però, en tot cas, és preferible estar sempre alerta tenint en compte els temps mercantilistes que corren. Sovint, de paraula es fan moltes lloances de la cultura més avançada i de la creació més experimental, però quan arriba l'hora d'encetar mecanismes de suport real vers aquestes propostes no sempre s'actua en conseqüència. D'altra banda, tampoc no cal perdre de vista el fet que la nostra cultura projecta un discurs que es construeix a partir de la consciència d'ocupar un espai subaltern. Com és sabut, la subalternitat planteja molts inconvenients, però amb intel·ligència i audàcia això pot esdevenir una virtut, una marca de diferència davant un hegemonisme anglosaxó massa sovint monolític i esgotat. Tanmateix, en algunes ocasions aquesta consciència de subalternitat no és ben digerida i s'intenta superar, malauradament, amb comportaments propis d'una cultura acomplexada. Un bon exemple d'aquesta actitud curta de mires i de mirada domesticada, que es doblega davant el mite nord-americà, ha succeït mentre finalitzàvem aquesta reflexió. Les nostres institucions, els administradors d'allò públic, han donat mostres de rendició total quan un conegut cineasta estadounidenc s'ha fixat en Barcelona per dur a terme unes localitzacions per a la seva pròxima pel·lícula. Se li han obert totes les portes, tal com si fos un nou Mr. Marshall, i ha aconseguit esprémer les nostres arques públiques (Ajuntament, Diputació, Generalitat...). Aquests recursos seran utilitzats per ajudar a construir què? És aquesta la cultura catalana que es vol potenciar? No sembla que aquest sigui el camí apropiat: agenollar-se i complaure tot allò que es relaciona amb l'espectacularització de la cultura. Com sempre, davant d'aquest fet poques han estat les veus crítiques, llevat de les d'alguns cineastes autòctons, que ja han expressat el seu desacord en veure com eren víctimes d'un tracte desigual en comparació amb el crack vingut de fora.

De cara a poder construir un espai adequat per articular un discurs propi és necessari que la nova institució, el Consell de la Cultura i de les Arts, propiciï una situació al marge de models influïts per les necessitats del mercat, clarament apartidista, que no significa pas apolítica. Amb això, no ens confonguem: des de la posició subalterna es poden generar oportunitats de primera magnitud per a una cultura com la nostra. La seva singularitat i, sens dubte, la seva audaç inserció en el món globalitzat, n'han de ser les seves principals cartes.